jueves, 19 de mayo de 2011

El Club de lectura de les Jardineres

Som jardineres encara que no totes podem ufanar-nos de tenir un art especial per a les plantes. Sí, en canvi, compartim una antiga, i crec que encara actual, fascinació pel món dels infants. Fa - només! - quaranta-sis anys vam acabar els estudis de Jardineres d'Infància, al CIC, aleshores CICF, i, enguany, per una feliç confluència d'atzars, ens hem retrobat.
I hem decidit d'endegar un Club de Lectura - també per llegir, però sobretot per tenir l'excusa de xerrar al voltant dels temes que sempre suscita una lectura compartida - un cop al mes, al Cornelia.
Aquest ha estat la tercera cita i tenim la voluntat de fer-ne totes les que puguem. Compartim, a més de l'amor als llibres i molts records entranyables, la saviesa dels anys viscuts que ens fan valorar la bellesa de les petites coses i l'encant d'una estona en què podem reconèixer-nos i redescobrir-nos. Ara, que, com diu la M. Victòria, podem gaudir de "mirar-nos les coses sense pressa". (Per cert, a la foto no hi sortim totes; n'hi falten quatre, que en aquell moment no hi eren o que s'han incorporat més tard. A la trobada del juny a veure si hi som totes i ens actualitzem!).

Amb amics com aquest...

http://sixtemoral.wordpress.com/2011/05/14/esperant-les-bruixes/

Això he trobat al blog d'un amic i a la "Contra" d'EL PUNT -Penedès, del dissabte, 14 de maig.
Només comentar-vos que amb amics com aquest, s'ha de vigilar molt les pujades d'autoestima, que et poden confondre i fer-te pensar el que no ets. Però... moltíssimes gràcies!

domingo, 15 de mayo de 2011

Torre Simón: segona trobada cosins Morillo

 













Segona trobada dels cosins Morillo. Quinze, aquest cop. I a l'escenari on, sobretot els més vells, vam passar els nostres estius més mitificats. Sorpreses, descobertes, retrobaments, anècdotes i moltes rialles. Un dia que segurament tots recordarem i que ens hem proposat de reeditar, a l'agost, a Ansó. "Más difícil todavía". Però val la pena.
Posted by Picasa

sábado, 14 de mayo de 2011

NO, a les retallades

Malgrat que sempre m'han desencadenat una sèrie de sentiments contrastats - penso que evidencien la força del clam compartit i la fal·làcia que hi pugui haver alguna cosa realment compartida - he anat a unes quantes manifestacions al llarg de la meva vida. No és exactament que hi gaudeixi, que m'ho passi bé, però en moments puntuals he sentit que volia fer públic i, en la mesura possible, compartir el meu suport o rebuig respecte alguna qüestió que m'afectava.
Avui era un dia d'aquests. Hi he anat sola, en tren, i, encara que m'hi he trobat alguns coneguts, pocs, realment, he fet l'hora i gairebé tres quarts de recorregut- des de la plaça Catalunya al parc de la Ciutadella - també sola. La meva ja consolidada impressió que en una manifestació es posa en evidència el millor i el pitjor d'aquest entranyable i patètic ésser que som, s'ha il·lustrat amb alguns nous exemples: he vist col·lectius conscienciats que sortien a defensar uns drets lícits, persones aïllades que s'aplegaven per manifestar el que creien inadmissible, però també grups que feien de la protesta una mena de festa cridanera i frívola- suposo que això també és lícit, però no m'agrada; em fa somiar amb la força d'una munió de gent caminant en silenci sota un únic lema - i altres, massa, que semblaven servir-se de l'avinentesa per exhibir impúdicament els seus interessos partidistes ( el cúlmen ha estat presenciar com alguns membres de Comissions i de la CGT anaven a hòsties, no és figurat, per la posició preeminent de les seves respectives pancartes).
Finalment, abans de la primera lectura del manifest, s'ha dit que hi havia unes dues-centes mil persones. A mi em semblava que més, però Déu n'hi do. Dues-centes mil persones dient no a unes retallades que es claven directament en la carn dels serveis més imprescindibles i universals. No m'atreviria a escriure - ja ho he dit: són les llums i les ombres de les manifestacions -  que totes amb els mateixos pensar i sentir. Però aquí va el meu: NO rotund a unes retallades, justificades per un dèficit que sospito partidistament inflades, linials i indiscriminades i que amenacen uns serveis imprescindibles, sobretot, per a aquells que menys alternatives tenen. Si no hi ha calés, aposto pel copagament - intel·ligent i adaptat a la renda i/o riquesa de cadascú - o per pagar més impostos - també amb el mateix índex d'intel·ligència i justícia redistributiva. Ja sé que no són mesures gaire populars, per això, potser, m'he manisfestat amb dos-cents mil però una mica sola.

jueves, 5 de mayo de 2011

Ahir se celebrà el 35 aniversari del diari El País

Malgrat que no sóc una lectora compulsiva de diaris - sempre em tempten més els tres o quatre llibres que tinc entre mans - considero una obligació estar mínimament informada i en el món que m'ha tocat de viure.
En aquest sentit, he de valorar la companyia i el suport d'aquest diari que associo amb la llibertat de premsa i, en certa manera, amb la democràcia, imperfecta però valorable, que he viscut gairebé des que vaig accedir de ple a la vida adulta.
M'agrada El País perquè té teca: informació en profunditat, opinió, cultura, densitat. Algú dirà que és tendenciós i gens catalanista. Quant al primer adjectiu, em pregunto quin diari no ho és. No en conec cap que no traeixi de quin peu calça a les dues pàgines de lectura. Cap no és neutral, però jo tampoc no ho sóc. I la ideologia de El País s'addiu força amb la meva. I anem pel catalisme. No ho és, realment, però el trobo prou respectuós, o intel·ligent, per no ofedre'm, a mi que estimo el català i alhora m'aprofito dels avantatges de ser bilingüe.
Només un cop, que ara recordi, em va irritar profundament. Tant, que durant unes setmanes li vaig fer el salt amb altres diaris. Va ser la primavera passada, amb motiu de la massiva manisfestació a Barcelona en rebuig del dictamen del Constitucional  contra l'Estatut de Catalunya. Jo hi era, i la xifra de manifestants que "el meu" El País va donar per bona i va publicar era un insult a la intel·ligència dels seus lectors. I potser, també, una burla envers allò, per a centenars de milers de persones tan important, que ens havia dut a manifestar-nos.
Tanmateix... L'emprenyada va anar perdent gas ( hi ha tantes coses que passen o que no passen que em semblen indignants...) i amb els temps he tornat a les pàgines que llegeixo amb més agrat.
Ara, desitjo poder gaudir molt més anys d'aquesta companyia sense que alguna altra provocació m'obligui a recaure en la infidelitat.

domingo, 1 de mayo de 2011

XXIII premi de novel·la Sebastià Juan Arbó

Recentment han concedit el XXIII premi de novel·la Sebastià Juan Arbó a la meva darrera novel·la, Bruixes, actualment en procès d'edició a Cossetània Edicions. Aquest premi és convocat per l'Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita i ahir vaig anar a formalitzar-lo. Tot i que l'acte més protocolari tindrà lloc el mes de setembre, coincidint amb les jornades culturals que organitza la regidoria de cultura al Maset, ja amb la novel·la a la mà, ahir em van convidar a conèixer part del jurat, la regidora i els tècnics de cultura i de premsa i, també un municipi on mai no hi havia estat. Va ser un dia climatològicament esplèndid i ple de sorpreses agradables. En primer lloc la descoberta de la Ràpita i els seus ports- els meus amfitrions, fervents rapitencs, em van advertir que aquest era el topònim genuí -, que imaginava un poble més petit i amb menys activitat de la que vaig poder veure i endevinar. En segon lloc,  l'estraordinària afabilitat i el tracte tan entranyable i pròxim amb què ens van obsequiar aquesta delegació cultural rapitenca. I en  últim lloc, però un lloc remarcable, les excel·lències de la gastronomia local que vam degustar en un àpat pantagruèlic i inoblidable.
La meva pròxima visita a la Ràpita tindrà no només l'al·licient - enorme- de tenir a les mans la meva nova novel·la sinó també el de retrobar aquests llocs i aquestes persones que tant m'ha agradat de conèixer.