jueves, 5 de mayo de 2011

Ahir se celebrà el 35 aniversari del diari El País

Malgrat que no sóc una lectora compulsiva de diaris - sempre em tempten més els tres o quatre llibres que tinc entre mans - considero una obligació estar mínimament informada i en el món que m'ha tocat de viure.
En aquest sentit, he de valorar la companyia i el suport d'aquest diari que associo amb la llibertat de premsa i, en certa manera, amb la democràcia, imperfecta però valorable, que he viscut gairebé des que vaig accedir de ple a la vida adulta.
M'agrada El País perquè té teca: informació en profunditat, opinió, cultura, densitat. Algú dirà que és tendenciós i gens catalanista. Quant al primer adjectiu, em pregunto quin diari no ho és. No en conec cap que no traeixi de quin peu calça a les dues pàgines de lectura. Cap no és neutral, però jo tampoc no ho sóc. I la ideologia de El País s'addiu força amb la meva. I anem pel catalisme. No ho és, realment, però el trobo prou respectuós, o intel·ligent, per no ofedre'm, a mi que estimo el català i alhora m'aprofito dels avantatges de ser bilingüe.
Només un cop, que ara recordi, em va irritar profundament. Tant, que durant unes setmanes li vaig fer el salt amb altres diaris. Va ser la primavera passada, amb motiu de la massiva manisfestació a Barcelona en rebuig del dictamen del Constitucional  contra l'Estatut de Catalunya. Jo hi era, i la xifra de manifestants que "el meu" El País va donar per bona i va publicar era un insult a la intel·ligència dels seus lectors. I potser, també, una burla envers allò, per a centenars de milers de persones tan important, que ens havia dut a manifestar-nos.
Tanmateix... L'emprenyada va anar perdent gas ( hi ha tantes coses que passen o que no passen que em semblen indignants...) i amb els temps he tornat a les pàgines que llegeixo amb més agrat.
Ara, desitjo poder gaudir molt més anys d'aquesta companyia sense que alguna altra provocació m'obligui a recaure en la infidelitat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario