sábado, 14 de mayo de 2011

NO, a les retallades

Malgrat que sempre m'han desencadenat una sèrie de sentiments contrastats - penso que evidencien la força del clam compartit i la fal·làcia que hi pugui haver alguna cosa realment compartida - he anat a unes quantes manifestacions al llarg de la meva vida. No és exactament que hi gaudeixi, que m'ho passi bé, però en moments puntuals he sentit que volia fer públic i, en la mesura possible, compartir el meu suport o rebuig respecte alguna qüestió que m'afectava.
Avui era un dia d'aquests. Hi he anat sola, en tren, i, encara que m'hi he trobat alguns coneguts, pocs, realment, he fet l'hora i gairebé tres quarts de recorregut- des de la plaça Catalunya al parc de la Ciutadella - també sola. La meva ja consolidada impressió que en una manifestació es posa en evidència el millor i el pitjor d'aquest entranyable i patètic ésser que som, s'ha il·lustrat amb alguns nous exemples: he vist col·lectius conscienciats que sortien a defensar uns drets lícits, persones aïllades que s'aplegaven per manifestar el que creien inadmissible, però també grups que feien de la protesta una mena de festa cridanera i frívola- suposo que això també és lícit, però no m'agrada; em fa somiar amb la força d'una munió de gent caminant en silenci sota un únic lema - i altres, massa, que semblaven servir-se de l'avinentesa per exhibir impúdicament els seus interessos partidistes ( el cúlmen ha estat presenciar com alguns membres de Comissions i de la CGT anaven a hòsties, no és figurat, per la posició preeminent de les seves respectives pancartes).
Finalment, abans de la primera lectura del manifest, s'ha dit que hi havia unes dues-centes mil persones. A mi em semblava que més, però Déu n'hi do. Dues-centes mil persones dient no a unes retallades que es claven directament en la carn dels serveis més imprescindibles i universals. No m'atreviria a escriure - ja ho he dit: són les llums i les ombres de les manifestacions -  que totes amb els mateixos pensar i sentir. Però aquí va el meu: NO rotund a unes retallades, justificades per un dèficit que sospito partidistament inflades, linials i indiscriminades i que amenacen uns serveis imprescindibles, sobretot, per a aquells que menys alternatives tenen. Si no hi ha calés, aposto pel copagament - intel·ligent i adaptat a la renda i/o riquesa de cadascú - o per pagar més impostos - també amb el mateix índex d'intel·ligència i justícia redistributiva. Ja sé que no són mesures gaire populars, per això, potser, m'he manisfestat amb dos-cents mil però una mica sola.

2 comentarios:

  1. Les retallades son tant les del Gobierno com les de la Generalitat? Les places de mestre per exemple.
    El primer tripartit va acabar amb superàvit, el segon amb un dèficit "reconegut" de 8.8oo milions de €. Les mesures que proposes ja es podrien haver establert abans, perquè no es va fer si ja anàvem pel pedregar?.
    De les 200.000 persones quantes defensaven els serveis "imprescindibles" (costa posar el llisto) i quantes els seus modus vivendi.

    ResponderEliminar
  2. Jo, amb la ment i l'ànima, també hi era! I al teu costat.

    ResponderEliminar