jueves, 11 de agosto de 2011

I l'estiu va passant...

Si no tingués relativament a prop, encara, el meu passat laboral, no em plantejaria que ja han passat tres quartes parts de l'estiu. De les vacances. I, segurament, no sentiria la necessitat de fer-ne una mica de balanç en recuperar la vida ordinària i aquest blog.

De moment, no pot anar millor. He pogut  fer
gairebé totes les coses que volia: compartir amb els meus néts dues setmanes intenses en què ens ho hem passat bé, hem viscut moltes coses i m'han demostrat com, i com de bé, creixen... i jo aguanto; llegir i escriure, amb moderació, però de forma distesa i molt gratificant;  fer una escapadeta a Ansó, riquíssima en convivència amb el clan Foradada, amb alguna excursioneta, les habituals depredacions muntanyenques (rovellons, gerds, maduixetes...) i molts i variats tiberis; veure de tant en tant alguns amics i seguir els fills en les seves vacances més o menys allunyades... I encara, la propineta de "col·locar" un conte - fora del meu registre, mig de broma - en un concurs de gènere negre!


Encara queden uns dies i em falta la visiteta de cada any a Viladrau - més fills i néts - i hores de platja, llibres, ordinador, cine i xerrades.
Sembla gairebé immoral escriure amb tanta alegria amb el panorama que descobrim en obrir el diari, connectar la ràdio o posar la tele. O, de vegades, simplement parant l'orella al carrer. Però la vida ja ho té, això de les dimensions distintes. I penso que s'ha de gaudir del que es pot en el dia a dia sense oblidar la nostra extrema fragilitat i el deure irrenunciable a mirar de redreçar tot el que no permet que tothom el tingui, també, el seu estiu fantàstic.