miércoles, 1 de febrero de 2012

Fahrenheit 451, el llibre advocat dels llibres

He "alliberat" un nou llibre. Un de més o un de menys? Un de menys als meus pretatges, d'altra banda massa atapeïts; un de més que corre cap a uns ulls lectors encara verges d'ell. Aquesta  és la sensació que preval: un altre llibre viatger, un més que travessa les parets de la llibreria, de casa, i comença un viatge cap a qui sap qui, cap a qui  sap on. Això, almenys és la intenció i el desig.
Tanmateix, sé que no estic encara en l'esperit del bon bookcrossínger (???) Entenc que l'ideal seria repartir els llibres que acabes de llegir i t'han agradat especialment, en un intent de compartir el que t'ha conmogut o impressionat especialment. Entenc que aixó d'emmagatzemar llibres per damunt de les capacitats de les cases i, encara pitjor, per damunt de les possibilitats temporals del pressumpte lector - lectora, concretament - no du enlloc... Ho entenc, però tant és. Guanyen les ganes de tenir-los a mà, de sentir-me envoltada per la seva presència amiga, de saber que en qualsevol moment estiro la mà, o m'enfilo a una cadira, i són allà. Podria al·legar que per la meva feina i aficions tinc necessitat de consultar-los sovint i que per això em costa tant de desprendre'm. Però em sonaria a excusa fàcil, no seria més que una veritat a mitges, o més aviat, una mentida una mica més que mitjana. Perquè la realitat és que en tinc un fotimer que sé que és més que probable que no els torni a obrir mai més. I els continuo volent amb mi.
Bé, sigui com sigui, la meva curta carrera de boockcrossinger(???) s'ha basat en l'alliberament de llibres que tinc duplicats. Mea culpa, però les coses són com són.

 Dit això: si un llibre es mereix de córrer és Fahrenheit 451.
No sóc una lectora ni entusiasta ni competent de literatura de ciència-ficció, però tinc una petita reserva de títols preferits en aquest camp: Un món feliç, d'Aldous Huxley; 1984, de Georges Orwell; Mai no m'abandonis de Kazuo Ishiguro i, per descomptat, Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Curiosament tots pertanyen al que s'ha dit distopia (anti-utopia), segurament pel seu component de reflexió i denúncia del que ens pot acabar passant si perdem de vista el component humà que ens pertoca desplegar i defensar.
De Fahrenheit 451 m'emociona la metàfora del llibre demonitzat com a factor pervers de la "societat sana", i el seu enaltiment a través de la resistència dels pocs personatges realment sans de la novel·la. Molt posteriorment, fa pocs anys, Manuel Rivas amb els seu Los libros arden mal, ens transportava novament al dantesc espectacle de les fogueres al carrer, en aquell orgasme dels 451 graus fahreheit en què el paper s'inflama i destrueix. Però aquest cop no es tractava de ciència ficció, no era una distòpica metàfora, sinó una ficció poc fantasiosa, directament inspirada en la nostra història encara no prou llunyana.
Per això  em fa feliç que algú hagi trobat el meu llibre viatger. I que, potser, també, hi descobreixi alguna cosa realment preciosa entre les seves pàgines.




No hay comentarios:

Publicar un comentario