domingo, 6 de abril de 2014

Inquietant, com sempre, la Nothomb

Acabo aquesta curta però intensa novel·la, amb respecte una mica mancat d'entuasiasme.
Com sempre que tanco un llibre de la Nothomb - ho he fet tres o quatre vegades, no les més de vint que aquesta infatigable escriptora m'hauria permès de fer, amb la seva producció regular i extensíssima. Des del 1992, Amélie Nothomb ha escrit la burrada de 27 obres, com a mínim una d'anual! -, em queda un gustet agredolç, d'admiració, però no d'excessiva satisfacció.
Admiració, perquè m'enlluerna la brillantor de l'autora: la saviesa narrativa, la dosificació del misteri, la contundència del duel verbal entre els protagonistes (o protagonista), la intel·ligent ironia, la palesa crueltat, la profunditat d'alguns pensaments...
Manca de satisfacció, perquè la narració em sembla freda, mancada de sentiments i excessivament especulativa.
Això últim no és un demèrit, prou que ho sé, és la marca de la casa d'una autora que ha demostrat la seva solvència títol rere títol i que, hores d'ara, ningú no pot discutir.
Nothomb no vol commoure, ni convèncer, sinó inquietar: Un novel·lista és una persona que planteja preguntes i no qui les respon. 


La  intenció d'aquesta autora belga i cosmopolita, - i cal reconèixer que l'aconsegueix sobradament - és crear polèmica, provocar el lector. En l'enfrontament verbal que sovint es produeix entre els seus personatges - en el cas de Cosmètica de l'enemic, entre un home i un inoportú que l'assetja en un aeroport i l'obliga a enfrontar-se a  un enemic interior, fins a l'extrem de l'esquizofrenia: Les proves de l'existència de Déu són febles i bizantines, i les proves del seu poder encara són més poqueta cosa. En canvi, les proves de l'existència de l'enemic interior són enormes i les del seu poder són aclaparadores. Jo crec en l'enemic perquè, cada dia i cada nit, me'l trobo pel camí. L'enemic és aquell que, de dins estant, destrueix tot el que val la pena. és aquell que et mostra la decrepitud continguda en cada realitat. És aquell que treu a la llum la teva baixesa i la dels teus amics. És aquell que, en un dia perfecte, segur que trobarà una magnífica raó perquè et torturis. És aquell que et farà avorrir de tu mateix. És aquell que, quan entrevegis el rostre celestial d'una desconeguda, et revelarà la mort continguda en tanta bellesa - la paraula esdevé una efectiva i contundent eina agressora, que molt probablement farà alguna esgarrinxada en l'ànim del qui contempla el duel, abocat a la pàgina del llibre. 
Per això, per l'agilitat i agudesa del desafiament verbal, de més d'una de les seves novel·les, on sobretot es parla, se n'ha fet una reixida adaptació teatral. 


És el cas de la novel·la que acabo de llegir, dirigida per Magda Puyo i interpretada per Xavier Ripoll i Lluís Soler, que va resultar finalista dels Premis Butaca 2013, dotze anys després que aparegués la novel·la i es convertís en un esdeveniment editorial sense precedents, amb els més de 150.000 exemplar venuts en la primera setmana.
Per acabar i resumint amb senzillesa: una important novel·la que m'ha provocat respecte i admiració, encara que no me l'enduria a l'illa deserta de marres. Em faria molt poca companyia.

viernes, 28 de marzo de 2014

Escalfant motors per a la III Trobada

 

 




Els Clubs de Lectura del Penedès Garraf preparem la tercera trobada, enguany amb l'escriptor penedesenc Jordi Llavina. L'Imma, bibliotecària itinerant i ànima mater d'aquest esdeveniment, visita cada un dels 14 (?) Clubs el dia que comentem l'obra que se'ns ha presentat de l'autor triat. Dissabte passat , a la Cardona, parlàvem de Londres nevat. Això és el que ens va sentir dir:

 

 

 

Absències

20140322_175343Dissabte 22 de març, es va reunir el Club de Lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú. Ja sabeu que elsnostresclubs compten amb uns moderadors de luxe: entre d’altres, la Sílvia Romero, guanyadora de l’últim premi El Lector de l’Odissea, o en aquest cas, la Mercè Foradada, escriptora protagonista de la II Trobada.
De l’obra comentada, Londres nevat, es va destacar l’original tractament dels narradors. En el primer dels contes, una persona externa als personatges ens descriu l’escena, en canvi, la resta de narracions estan relatades des de dintre, fins i tot amb un cert punt autobiogràfic (que potser ens confirmarà o desmentirà en Jordi Llavina el dia 6 de juny)
També es va trobar interessant la presència de la pròpia literatura dins la narració i altres recursos metaliteraris com ara les referències creuades entre alguns dels contes.
I no es va dir res de les descripcions? Doncs evidentment sí. Com ja és habitual, la seva força, el nivell de minuciositat, la capacitat de recrear-se en els allò més banal arribant a convertir-ho en extraordinari ens enlluerna i no es pot obviar de cap de les maneres. Pocs autor serien capaços de dedicar tantes línies a un estenedor i unes agulles amb aquesta ironia, per acabar d’adobar-ho amb un desconegut dormint a la terrassa com si fos el més normal del món. Aquest personatge, i la naturalitat amb la que es relaten els fets de San Diego en el record, podrien fer pensar en una certa influència de Pere Calders.
El conte Un tal Amat, va ser el que més interrogants va provocar. Què veu el protagonista de la història a l’habitació del professor ? Fins on arriba la seva relació? Les narracions de Jordi Llavina estan plenes d’insinuacions, de detalls suggeridors, gens explícits. D’aquí la importància que cobra la imaginació i la interpretació del propi lector.
Com classificar Londres nevat? A la contraportada se’ns parla de personatges que “s’enfronten amb el seu passat ple de fantasmes” En alguns casos aquests ho són en sentit literal i en altres més aviat metafòric. Fins i tot al relat El branquilló de til·ler el narrador afirma:”no hi sortirà cap fantasma, i en això notaràs una diferència significativa respecte dels altres relats que has llegit” Sigui com sigui, crec que la definició de la Mercè Foradada va ser molt encertada: “Londres nevat, és un llibre d’absències”

domingo, 23 de marzo de 2014

Impactada

Ara que em proposa penjar petites ressenyes de les lectures que d'alguna manera m'han arribat, he de repescar Intemperie del fins fa poc desconegut Jesús Carrasco.
Ja fa mesos la vaig llegir per primera vegada, i des d'aleshores no he parat de recomar-la. Ara, recentment, l'hem comentada en dos Clubs de Lectura i rellegir-la ha suposat una confirmació que aquesta és una novel·la d'impacte.
La sobrietat però absoluta solvència del seu fil argumental, la sèrie de valors humans que es mantenen intocables en mig de la brutalitat i la duresa del mitjà i dels homes que el poblen - recordeu allò de les blanques dents del gos que es podreix? (Bíblia, però també una peça dels anys 50/60 del dramaturg Eduardo Criado: Los blancos dientes del perro) , la contundència i vivacitat de les descripcions, la bellesa i autenticidat d'un llenguatge auster, esdevingut poètic a base de contenció ... fan d'aquesta curta novel·la, que es llegeix en una tarda, però que pot acompanyar tota una vida, una lectura realment imprescindible.
Si voleu retrobar la llengua més bella de M. Delibes, ser colpits per emocions i impressions tant estètiques com vivencials de l'alçada de La carretera, de Cormac MacCarthy, correu a buscar un exemplar d'aquest llibre. Segurament també rebreu alguna sort o altre d'impacte.

viernes, 21 de marzo de 2014

Represa


Comença la primavera - amb un día típic, però dels que no trobem agradablement primaverals - amb el propòsit de reprendre el blog.
Els meus propòsits són modestos: per culpa de voler fer entrades una mica elaborades, no trobo el moment de posar-m'hi; per tant, faré "entradetes" molt modestes,  al menys per comentar , o recomanar, les lectures que vagi fent i trobi interessants. Cada setmana, una com a mínim.
I  m'estreno amb una novel·la del Premi Nobel -  controvertit per motius polítics, la qual cosa em molesta de sempre - del 2012: el xinès, afecte al regim comunista, Mo Yan: Las baladas del ajo.







Aquesta tarda l'he acabat. M'ha impressionat i no només per l'extrema duresa sinó pel registre poètic d'algunes descripcions i expressions. També per la humanitat d'alguns personatges. No l'he trobat rodó, però sí molt interessant i recomanable. I curiós personatge, el senyor Mo Yan, afecte al règim comunista i, tanmateix amb la seva denúncia tan certera!